Història

La prehistòria i història antiga

Les restes arqueològiques més antigues trobades en l’actual Terme municipal de Maria de la Salut daten de l’època pretalaiòtica: es tracta de la cova d’enterrament dels Set pilars a ses Rotes Noves de Montblanc i la cova de la Caseta del Garriguer, també a Montblanc. A la primera, de planta irregular, s’hi ha trobat mostres de material de l’Edat del Bronze. A més, hi ha més de vint jaciments arqueològics espargits pels 30,30 km2 del terme. El mal estat de conservació de la majoria de les restes arqueològiques es deu, en gran part, a la roturació de terres des de l’època medieval. Les restes més ben conservades del període talaiòtic, les trobam a la pleta des Pujolet on roman part de la muralla que envoltava el poblat, el conjunt del Velar, també emmurallat, i les navetes de ses Rotes Noves de Montblanc. Totes les restes d’aquesta època es localitzen en petits turnos, prop de terres bones per cultivar i mantenen una distància no superior a un quilòmetre. D’aquest moment daten les troballes d’un mart de bronze, llumetes i ceràmica de diferent època talaiòtica. Amb tota probabilitat algunes cases de possessió, com es Pujol i Deulosal es troben sobre restes d’època talaiòtica. El talaiot circular de ses Tarragones segurament formava part d’un conjunt més gran, avui difícil de localitzar.

Època romana

D’aquest període destaca la localització de restes d’un assentament rural a sa Torre de na Gil, amb fragment d’àmfora d’època republicana , dels segles II i I aC, com també ceràmiques imperials, emprades per transportar i emmagatzemar líquids i àrids. L’ocupació humana d’aquest jaciment quasi segur comença al segle I dC es trobava en ple funcionament durant el segle II dC. La ceràmica de l’època islàmica mostra evidencies d’una reocupació posterior. Algunes monedes d’època imperial, com també peces de plom per a conduccions d’aigua, fan pensar en una explotació de certa importància, fins i tot en la possibilitat d’una vil•la romana. La seva situació prop de síquia Reial i arrecerat per la serra de Muro el fan un lloc idoni per a l’habitatge. Restes de ceràmica romana tanbé se’n troben als Gassons, Sa Pleta des Pujolet i Deulosal. En aquest indret, sobre un turó, entre el pla de Deulosal i el pla des Rafal, únicament s’han localitzat ceràmiques romanes. Es tracta sobretot de ceràmica comuna i terra sigil.lata.

L´Islam

La infomació sobre aquest període és inexistent. el terme de Maria, juntament amb el de Muro, Llubí, i Santa Margalida formava el districte de Muruh. Sabem que la població vivia dispersa en les alqueries i rafals amb una organització tipus clànic. Les abundants fonts de mina (qanats), com sa Gruta de Roqueta, s´hort dén Vico (sa Bisbal), la font des Pujol o la font de mina de Son Roig, són construccions d´època islàmica.Els conrreus que dominaven eren els cereals, la vinya i, als turons i terres més primes, l´olivera. Devia tractar-se d´un hàbitat disseminat format entorn de les cases de l´explotació. Les troballes de ceràmica musulmana mesclada amb la romana ens fan persar en la reutilització, per part dels àrabs, de les construccions d´èpoques anteriors.

Edat Mitjana i Moderna

La societat musulmana no oferí resistència a l’expedició catalana de Jaume I amb la conquesta, la societat islàmica restà desestructurada. En molt poc temps els catalans s’imposaren als musulmans que restaren disseminats pel territori i sotmesos als nous conqueridors. L’any 1230 tota la geografia illenca depenia dels catalans. En el repartiment (1232), Maria, com tot el districte de Muruh, fou concedit a Ponç Hug, comte d’Empúries i la divisió administrativa de l’llla (1240) l’integrà dins la parróqula de Santa Margalida.

Posteriorment a la conquesta (s. XIII) el terme de Maria passà a estar marcat per la importància de dues cavalleries —Maria i Roqueta—, per la baronia del comte d’Empúries, la porció eclesiàstica de la Bisbal i el senyoriu alodial d’en Figuera. La cavalleria de Maria embrió del poble, era tinguda en feu de la baronia del comte d’Empúries i posseïa el dret a rebre delmes, lluïsmes, censos ¡ agrers sobre terres i cases de la cavalleria, així com la jurisdicció civil sobre les terres i els seus pobladors. A més comptava amb batles encarregats de fer complir aquests deures. Fins a 1259 la cavalleria de Maria fou propietat de Bernat de Vilanova, el qual la va vendre a Guillem Robert; la familia del qual la va tenir fins al principi del segie XV. Dins dels seus terrenys, concretament a Son Puig, s’hi formà un nucli de cases que gaudien de dret d’empriu d’un pou i garrigues. L’any 1410 era de Joan de ses Eres, mestre en medicina, que va capbrevar totes les terres sota el seu alou. Posteriorment, el 1430, fou adquirida per Ramon Safortesa, el qual l’afegí a les cavalleries que posseia a Santa Margalida. A partir de 1431, any en què la va capbrevar, s’obtingué la confirmació de la jurisdicció. Des d’aleshores, la jurisdicció i la recaptació de les rendes foren exercides pel batle i la cúria de les cavalleries que els Safortesa tenien a Santa Margalida. Entre els segles XVI- XVII, els Safortesa hi pretengueren ampliar la jurisdicció fins al meri mixt imperí, com també augmentar l’import de les rendes feudals. Tot i que Maria no participà, mitjan segle XVII, de forma generalitzada en les lluites que mantingué el municipi de Santa Margalida contra el comte Mal, alguns mariers, com Joan Font Roig i Antoni Quetgles —Poll—— hi prengueren part a favor del munidpi. Joan Font i Roig, jurat de la vila de Santa Margalida fou assassinat pels homes del comte. Antoni Quetgles, un bandoler, fou un dels qui agrediren el batle del comte.

La crisi dels segles XIV-XV esclat amb la revolució social de la Revolta Forana (1450-1453) Els mariers s’aixecaren contra l’opressió de la família Safortesa. Al segle XV el nucli urbà estava poc consolidat. Es trobava format només per un grup de cases als voltants de la plaça de Dalt. La població es trobava aviat dispersa per les grans possessions. Al segle XVI el nucli cases disperses als voltants de plaça, Son Mas, ses Corbades i començament del carrer Major, d’una vintena, amb un centenar de veins aproximadament. A partir de 1592 amb un increment de població va necessari construir una capella. La presència de petits propietaris i jornalers configurá un conjunt de llinatges com els Bibiloni, Castelló, Cifre, Estelric, Femeflia, Garau, Gibert, Jordà, Mas, Ribes, Roig, Font, Garriga, etc.

El 1696 hi havia 650 persones, un increment molt considerable si el comparam amb el segle anterior, i el nucli urbà s’havia estès pel carrer Major, fins a Son Negre

Son Estelat, carrer del Pou, Son Mas, ses Corbades i carrer de s’Arraval, la part que dóna a llevant. Hi havia unes cent cases agrupades, i la població constuïa les cases dins la cavalleria de Maria.

El 1698 els veins de Maria aconseguiren permís del governador per reunir-se en forma de consell, per tractar totes les qüestions referents al litigi sobres les terres que tenien amb el senyor de Roqueta. Durant el segle XVIII resultava clara la necessitat que el poble tengués representació a l’Ajuntament de Santa Margalida, malgrat que en segles anteriors, mariers com els Fontirroig, ja n’havien format part, però únicament per la seva condició d’habitants de fora poble, cosa que els posava en la mateixa situació que els habitants de les possessions. El 1710 s’aconseguí, a través de la Reial Audiència, que el llogaret de Maria comptas, gràcies a la figura del diputat electe, amb representació a l’Ajuntament. Així podien defensar els veins davant el pagament de talles i plets. En anys posteriors també varen ser nomenats oïdors de comptes i clavaris. L’any 1718 comença el Comú i primer paper segellat que regulava el govern de Maria. L’any 1722 es començaren a cultivar setanta quarterades de terra de les rotes comunes o de la Mare de Déu en benefici del poble.

Al segle XVIII el fort increment d ela població obligà a l´ampliació de l' església i la vicaria.

L´any 1796 els diputats electes Miquel Gual i Joan Torelló iniciaren un llarg procès per aconseguir que Maria poguès formarmunicipi separat de Santa Margalida. Hagueren de passar anys fins que, amb l´arribada dels governs liberals, al principi de segle XIX, s´autoritzaren les segregacions municipals.

Municipi independent

El va-i-ve legislatiu existent entre 1813 i 1836, va provocar que Maria fos municipi independent i annexat, un altre cop, al de Santa Margalida, segons els torns del Govern. Arram de les disposicions de la Constitució de Cadis es podien constituir en ajuntament tots els nuclis de població de més de mil habitants. Mariainicià un llarg procès per aconseguir ajuntament propi. No fou fins a 1836 quan assolí, aquest cop de manera definitiva, la constitució en municipi.

Durant e segle XIX, Maria va sofrir un augment molt important d ela població fent així necessari ampliar i construir noves cases. El 1931 es gueren a terme les alineacions i l´enllumenat, l´acondicionament de dos pous públics a la plaça de Baix i diversos projectes urbanístics sinònim del creixement.